Creure que les formigues ploren per tu
(ni tan sols poden plorar).
Per decret, les ulleres ja només poden ser graduades per animals de menys de cent vint quilos. Si mires rere els taulells de les òptiques, d’entre castors, gossos, serps, etc., tanmateix, hi podràs trobar la majoria d’optometristes que les han graduades sempre.
Fins ara, a la feina, graduava les ulleres passant-los una piconadora per sobre, fotent-los trets. La graduació, perfecta (deia al client, mentre n’escombrava els vidres). La muntura, buida. L’oculista, en crida i cerca (deduïa el client, quan em veia córrer carrer avall).
Des del decret, tampoc no et permeten fer servir com a òptica una gran olla plena de formigues. Té, agafa’n una, no piquen (et proposo des de l’interior de l’olla on treballava, d’on sobresurto de cintura cap amunt). Té, una altra (dic a continuació, tombat a terra, obrint la mà buida i emmanillada, sota quatre policies).
Sembla que volen reorientar l’optometria cap a fabricar compulsivament grosses grapadores que avancin clavant allà on trobin oportú les ulleres de l’Enric Smithers, l’expert paperaire de la sèrie de TV simpson.
Per tal de plantar cara, em cal, abans, entrenar, i ja prenc les primeres mesures: diuen que l’Spielberg cobert de farina dirigia molt millor. Els darrers dies a la garjola recorro com a sensei als sostres que s’instal·laven l’any 2000, que miro en llargs catàlegs que m’han deixat consultar, a partir dels quals, esternudant farina i enretirant-me’n de les parpelles, copso una mica més allò que cal fer.
Un cop alliberat, continuo l’entrenament: imprimeixo en 3D a escala natural l’Al Pacino per poder-li aguantar la mirada, i no ho aconsegueixo fins al quart dia. (Trobar-se l’autèntic i aconseguir-ho al tercer).
I em dedico a l’exercici que marcarà la diferència: fer una xilena amb la foto del Dragon Khan, comprada tot just baixar de l’atracció, per recollir-la mentre encara cau voleiant, és cara.
Després d’unes setmanes sense afluixar, m’endureixo i em sento preparat: ara vaig per la vida llançant un trident contra allò que em vull fumar. L’arrenco de la superfície on s’ha clavat i li retiro la cigarreta, foradada, d’una de les puntes. Si mantinc l’entrenament uns dies més, segons el sostre de xapa metàl·lica de la pàgina dinou, sabré encendre espelmes a cops de puny.
Fora del calabós, en la clandestinitat, faig coneixença amb col·legues que treballen obsedidament per dissenyar les ulleres que duria en Sàruman si existís. Però potser ni tan sols tindria diòptries, el paio, amb la qual cosa la tasca no és trivial, setmanes d’estudi.
Mentre els companys no aixequen el cap d’El Silmaríl·lion, impacient, em disposo a actuar: dono pessigades a terra, i les formigues, exiliades de l’olla, pugen fins a la superfície. Junts, entrem d’una puntada de peu (meva) a l’oficina de patents i hi registro el meu últim invent: unes lents fetes de pellofes de raïm, per inspeccionar raïm (investigadors enfocant amb les lents uns grans de raïm que hi ha sobre la taula del laboratori).
«De raïm en veus, el de la lent», dic després de ser qüestionat, mentre surto de l’oficina amb la patent mig estripada però signada.