Tenir Espinetes (el personatge de Barri Sèsam) de llet.
Uns quants Espinetes que van amb tu a tot arreu, caminant al teu voltant, i van caient a mesura que et fas gran.
Darrer repàs als descobriments fets durant l’elaboració del reportatge que estic enllestint sobre els fanàtics del Tintín que es dedicaven a col·leccionar les dents del seu ídol, l’única cosa d’ell QUE REALMENT VA EXISTIR:
Deien conèixer un ritual per donar vida al petit periodista belga, que farien encaixant les dents del personatge en la caiguda per un penya-segat, ja baixen rebotant contra el talús, per on llançarien a continuació un gerro de flors al qual dispararien. A través del fum del fusell, que encara s’estaria esvaint, identificarien amb prismàtics, al fons del cingle, alguna dent, un tros de ceràmica, i cridarien emocionats «És… és ell?».
Se’ls veia sovint al mercat negre de dents, on provaven d’aconseguir les que tant delejaven a canvi de cops de puny al fetge: «les de la Castafiore», deien. T’agafaven entre quatre, un t’estovava, i, mentre se n’anava sacsejant la mà, deia «Aquesta n’era l’ullal dret».
Hem (mirada a un tub llarg recolzat a la paret) sentit dir que alguns amb els quals intercanviaven dents finalment s’hi van tornar: van posar als fanàtics disfresses del Dupond, de Dupond i Dupont, per, a partir de llavors, perseguir-los dient-los Dupont. Quan els que duien la disfressa aconseguien sentir bé la te, que no era sempre, s’enfonsaven.
Al líder el van enganxar l’últim. En un cul-de-sac, amb els braços estirats cap endavant, i amb la cintura en una mà i els camals en l’altra, va demanar respecte tensant uns pantalons. Va causar prou impressió perquè se li acostessin i hi deixessin, sobre els pantalons, el bastó, el bombí i el bigoti postís.
Enfervorits per la victòria, els venjadors anaven a afegir al càstig la tortura de moda: dètox de bossa nova a algú que no n’ha sentida mai. Però hi vaig intercedir, fent-los saber que la d’Ipanema l’havien sentida «fins i tot aquests cuquets». (Se’m presenta una altra ocasió per exhibir-los, adherits a l’interior d’aquest tub portaplànols).
Ara, a punt de cloure el reportatge, m’endinso en la tropa de Duponds, que ja està acabant la condemna, on acosto la gravadora al primer que passa:
«Deslliurats del turment (alçament de bombí), us convido a fotre’ns foc al cap ¡i a seguir-nos!, que il·luminarem el camí fins a l’hospitAPAGUEU-ME’L JA. BUFEU-M’HO, NO, NO, LLANCEU-HI UNA MANT
Des de l’habitació 512, cinquena planta, amb la closca embenada (inclinació cap a la gravadora, raig de bava que regalima), veig, sí, uns pètals socarrimats que s’enlairen pel vent i volen… volen cap a Sildàvia».