Soc exconegut —ja no se’m coneix per això— per fer servir la paraula exconegut.
Per aquest motiu, em trobo en la circumstància d’haver-vos-ho de recordar.
S’investiga si l’individu que fa dies que dispara un bazooka que dispara figures de l’Sting disparant un bazooka és l’Sting.
Per fer un retrat robot del sospitós, els pèrits judicials fan venir un especialista que es vanta de saber dibuixar de memòria molt bé el Carlton Banks quan en la representació el personatge està dormint, però que obté un gargot irreconeixible quan vol que hi surti despert. Mentre ho està acabant de dir, l’acompanyen per on ha vingut.
Els pèrits continuen la investigació cuinant en una gran olla de dos metres d’alçària un brou que arriba fins a l’alçada de l’Sting, metre vuitanta i escaig, cosa que demostra que la possibilitat que apuntava el testimoni és, com a mínim, versemblant.
Els ingredients de la sopa són, sobretot, FIGURES DE L’STING: el tirador, des d’allà on sigui, s’ha proposat metrallar-la, i només un parell de projectils han rebotat contra la paret exterior de l’olla, sense entrar-hi.
Per tal d’estudiar tots els casos, l’equip de pèrits, un cop situat a recer, prepara sopes de diferents alçàries fins que un d’ells, quan s’adona que la d’una de les sopes coincideix amb la seva alçada, es posa nerviós, cau de genolls a terra i demana que l’arrestin preventivament. «Ja aclarirem en els interrogatoris —i jo en soc el primer interessat— si ho soc o no, culpable».
«Potser no soc culpable d’això, no les tinc totes (rumia mentre mira la sopa que el fa sospitar), però sí que ho soc d’haver entrat més d’una vegada al supermercat amb una màscara hiperrealista del Ronaldinho dins la boca, les galtes unflades, i que la compra em sortís perfecta. Reconeixien que anava del Ronaldinho, un paio que feia coses perfectes, no per la màscara —que no veien—, sinó per la perfecció ronaldinhesca amb què feia la compra.
Ha arribat el moment, per fi, d’assumir alguna responsabilitat».
El pèrit decideix anar per feina i estira la mà esperant que el jutge li doni uns esquís i uns pals: esquiarà per demanar perdó, perdó que arriba després de quatre hores, enmig de la pista blava.
Durant la segona baixada, en què l’esquiador té presents els consells que li donaria una monitora si ell, en lloc de pals d’esquí, utilitzés llàgrimes («Continua així fins a baix i pel camí n’hauràs generat unes altres, noves»), l’Sting troba casualment la notícia sobre la detenció del presumpte tirador. Al moment, fa una trucada, paga la fiança i es torna a carregar el bazooka a l’espatlla.
De seguida que els trets es tornen a sentir, el jutge s’adona que el pèrit era innocent —d’això—, i, amb un megàfon, l’avisa perquè plegui. A peu de pista, l’indultat troba el jutge, que li demana els esquís, amb els quals puja ja de nit al telecadira. «Quan hagi sortit el sol, estarem en pau», se sent dalt de la cabina.
Mestre s’allunya cap a la fosca.