amb Marina del Bas
Un nen i una nena, els germans President Boris, quan estan junts, són el president d’un país (eslau).
Separats, com si el país no existís; però al bus, anant cap a l’escola, o per Nadal, a punt de fer cagar el tió, reben trucades de ministres que, molt preocupats, els informen d’assumptes d’estat molt greus.
«EN GEPPETTO TAMBÉ TREPANA»,
se sent, en rus, per l’auricular.
O en rebien, més aviat. Són a la presó des que es va descobrir que hi ha una nota tan aguda que, quan s’hi arriba, fa desaparèixer una corda vocal per crear a l’instant un tendó addicional al braç o a la cama. Els controls antidòping instaurats arran de la troballa pretenien esbrinar quins atletes havien estat membres de la coral de l’escola, i s’ha acabat per detenir preventivament la coral actual, on les dents dels germans escopien el seu hit, Dents que escupen.
D’ençà de llavors, tenen les trucades controlades, i l’aparell de l’estat que presideixen busca el seu alliberament. Començant per ells mateixos, el president, que proven de fer llàstima al carceller explicant-li que sons pares els estimen molt perquè s’hi moquen, en ells, però encabat no els llencen a la brossa, sinó que els foten a la rentadora. Quan acaba el programa, en surten fets pasta de paper, que els pares amassen per crear figuretes realistes dels fills. «Els trobo tant a faltar…», diuen, mirant-les. PERÒ SI SÓN ELLS. SI NO ELS FÉSSIU AIXÒ, NO ELS TROBARÍEU TANT A FALTAR, DESGRACIATS.
Mantenint oberta la porta del presidi, el carceller s’aguanta les llàgrimes amb gomets mentre els fa adeu amb la mà.
Un cop al carrer, els germans senten la dringadissa que emeten les fades les ales de les quals són un tren d’alta velocitat que les porta mentre miren per la finestra amb cara de son. Mantenir tot un tren en moviment les deixa asclades, i, per tant, NO PODEN DEIXAR DE VIATJAR, PERQUÈ NECESSITEN DESCANSAR.
El tren ja va per la Jonquera. No serà avui quan descobrim què volien dir-los, les fades, ’deu, ni em senten.
UN MISSATGER XIFRAT (troba’l, parla-hi, comprèn-lo) dels seus serveis secrets localitza els nens i, esbufegant, els diu que el ministre que es desplaça en stop-motion (n’hi ha un a tots els estats) els ha usurpat el càrrec i, per justificar-se, està produint una pel·lícula pamfletària en STOP-MOTION AL QUADRAT: un ninot animat per stop-motion (un primer equip de tècnics li genera uns moviments, impropis del ministre) representa el ministre, que es mou a la vida real en stop-motion (simultàniament, un segon equip de tècnics genera al ninot els moviments propis del ministre).
Per iniciar una revolta contra l’usurpador, el missatger els impel·leix a viatjar fins al Delta de l’Ebre, on trobaran aficionats a observar el vol de dictadures: «Mireu rere aquells pinsans, el règim pinochetista dels anys 1973-1990. Oh, i allà dalt, el franquista dels anys 1939-2130 (s’inicia el judici)».
Si hi troben algun caçador furtiu de dictadures, en podran rebre orientació per provar de ficar al sarró el règim del ministre. «És il·legal caçar dictadures que tinguin lleis i institucions vigents en sistemes parlamentaris posteriors», els transmet la Teresa, mentre prepara una trampa, amb la cara pintada de camuflatge. «Fa uns anys vam aconseguir arrencar un tros de la no separació de poders de l’estat i treure’l, juntament amb els ullals d’ivori de l’Arias Navarro (en tenia), per la frontera».
Després d’exercitar-se amb el maquis, fan el viatge cap a l’est d’incògnit, disfressant-se de rius europeus. Pel camí, s’adonen que claven el Llobregat, però que foten VERGONYA provant d’imitar el Loira.
Arribats a la capital, es dirigeixen al rodatge, on avancen fins a l’escenari que recrea el moment de la vida del ministre en què li dediquen el biopic, i hi busquen el ninotet que representa el ninot que protagonitza la pel·li, al qual un tercer equip d’efectes especials aplica un nivell addicional de sto l’han llançat per la finestra, farts.
El president Boris troba el ninotet fora, entre uns matolls, i li fa vudú amb una javelina olímpica que arriba de Grècia, llançada fa més de dos mil anys (llança-la tu des de Grècia, a veure quan arriba), cosa que rebenta el ninot protagonista de la pel·li, cosa que rebenta el ministre.
Puja llavors sense oposició al despatx presidencial a signar-hi quatre decrets, i l’endemà, havent tornat a casa, sons pares li llegiran un altre cop la seva escena preferida del conte de l’home-COP DE PORTA, quan el protagonista, després de transformar-se en un cop de porta, cosa que dura un parell de segons, recupera la forma inicial i es col·loca bé la corbata, el nus de la qual ha quedat una mica desfet.