Experiment després d’algunes sospites: fregar en un ratllador de formatge un ordinador de sobretaula i obtenir-hi formatge ratllat. Era l’estri, no què s’hi rascava.
Per primer cop a la ciutat, el simfònic pijama del Koundé: en un escenari, un focus il·lumina el seu pijama, que, tirat a terra, emet sons durant una hora.
El jugador de futbol, assegut a la grada, entre el públic, s’ho mira rere unes ulleres de sol, amb orgull però fent el cor fort, ja que té present que aquella nit, i la resta de nits mentre duri l’espectacle, haurà de dormir amb un dels pijames vulgars que té per casa, dels quals no sortirà ni una trista nota. NIT MUDA, va pensant.
Els periodistes, tanmateix, sospiten que se’l veu tens perquè potser duu les ulleres cop de puny, aquelles que tenen, per la part interior de cada vidre, un puny que t’estomaca els ulls, mentre la part exterior t’ho dissimula. Win-win.
El director musical, plantat davant del pijama, duu un pentinat en què se sostenen uns quants cabells, triats per a l’ocasió, sobre petites bigues que es recolzen en pilars encastats al cap i a les espatlles, estructures que es veuen molt més que els cabells que vol destacar. A les llotges hi ha més prismàtics que en les sessions habituals.
El director és un especialista a dirigir roba sonora i, també, els músics que en duguin. Durant els concerts ha d’indicar als intèrprets que deixin de tocar els instruments perquè se senti bé la roba que porten, i, en ocasions, els ha d’animar a reprendre l’actuació mentre els abaixa el so dels vestits. I hi ha pantalons, molt divos, que —en eixam, que és com s’organitzen— s’hi resisteixen.
Els sons del recital: el primer quart d’hora, els mateixos que fa un mussol que, cobert de cendra, entra volant a la teva habitació i et denuncia perquè tu no hi vas, cobert de cendra. A la segona part del concert se senten els que fa una bola de demolició que rebenta una part de la platea, evacuada uns instants abans, a mig concert.
Els oients que han estat desallotjats no es queixen: fora de la sala, des dels passadissos, també poden sentir força bé aquesta part del concert.
Una jove promesa del piano que ha substituït les tecles de l’instrument per anxoves observa el final del concert des de la part de la grada no enderrocada. Quan caigui el teló, correrà al taller i, després de fer alguns ajustos a les cordes del piano, pitjarà les anxoves per ordre: res, res, res, DO, DO (hi insistirà), res (la següent), res (tota la resta).
¡Per fi haurà aconseguit que una anxova soni igual que la tecla homòloga!, ai, d’una anxova situada en una posició anterior.
«Dinamitant que del teatre, tot sobre la fusta tendresa», dirà en una nota de veu abans d’apagar el mòbil mirant unes formigues. Al cap d’uns segons de mirar-ne algunes, molts mòbils solen tancar-se.
El Koundé ja prepara un nou espectacle musical, el de construir una flauta enrotllant una catifa. a la qual fer forats al llarg de la generatriu superior. perquè tota la cançó que en surti sigui pols.
«Un dia o altre l’havia d’espolsar», acabarà confessant a tots els habitants de Gandesa, per carta.